2a petita gran història de l’esport: Kerri Strug

14 03 2012

Després de la primera petita gran història de la Marató de Barcelona ’92, la prova reina de les Olimpíades, avui tornem amb una altra història Olímpica. Aquest cop, però, fem un salt d’esport, i ens centrem en les proves de gimnàstica femenina d’Atlanta ’96. I és que en aquella edició vam tornar a ser testimonis de que, els esportistes que durant quatre anys es preparen per aquest gran esdeveniment, un cop són allà ho donen tot per veure recompensat el seu esforç.

La noia de la qual us parlem avui és Kerri Strug, gimnasta que representava als Estats Units. No era pas la gimnasta més ben proporcionada, ni la millor de l’equip. No tenia representant. I fins llavors, aquesta noia de 18 anys havia passat desapercebuda davant de la premsa i dels mitjans de comunicació, a diferència d’altres companyes. Aquells Jocs eren molt importants per als Estats Units, ja que havien estat treballant per formar un equip de joves gimnastes excel·lent, que fos capaç de trencar amb l’hegemonia de Rússia, un país imparable en aquest esport. No ho havien aconseguit mai, i fins aleshores ho havien intentat tot (fins i tot la mítica Nadia Comaneci, s’havia nacionalitzat als Estats Units). Havien de ser els seus Jocs.

Kerri era l’última de les gimnastes de l’equip nord-americà en fer el seu exercici, i en aquells moments l’equip estava per sota de les russes. Era, doncs, l’esperança del seu país, el seu salt els podria dur la victòria. Durant el seu primer intent en la prova de salt va fer una execució perfecta, però va caure malament i es va torçar el turmell. Va obtenir una puntuació de 9.162, que no era suficient per poder assolir la medalla d’or. La noia va anar cap al seu entrenador, coixa, patint de dolor i sense sentir-se la cama. Ell va insistir perquè fes el segon intent, que aguantés. Quatre anys preparant-se, i la victòria era massa a prop com per abandonar en aquell instant. La noia, obedient i amb determinació, va efectuar el seu segon intent de salt amb el turmell embenat. Va aguantar el dolor en fer la carrera d’impuls, el salt li va sortir perfecte i, en caure, va recolzar els dos peus tan sols un instant, el mínim per poder-se equilibrar. De seguida es va posar a peu coix i, encara dempeus, va saludar als àrbitres i tot seguit va caure a terra. El dolor era insuportable. La puntutació, però, va ser de 9.712, suficient per tal que els Estats Units guanyessin la medalla d’or.

La noia s’havia convertit en l’heroïna del seu país. Volia anar a l’hospital, però el seu entrenador volia que gaudís d’aquell moment, que ja mai tornaria a viure. La van portar en braços fins al podi, amb la cama enguixada provisionalment, i després de l’entrega de medalles va fer la volta d’honor també en braços del seu entrenador, plorant d’alegria i de dolor alhora.

Us deixem aquí un vídeo d’aquest moment!


Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: