2a petita gran història de l’esport: Kerri Strug

14 03 2012

Després de la primera petita gran història de la Marató de Barcelona ’92, la prova reina de les Olimpíades, avui tornem amb una altra història Olímpica. Aquest cop, però, fem un salt d’esport, i ens centrem en les proves de gimnàstica femenina d’Atlanta ’96. I és que en aquella edició vam tornar a ser testimonis de que, els esportistes que durant quatre anys es preparen per aquest gran esdeveniment, un cop són allà ho donen tot per veure recompensat el seu esforç.

La noia de la qual us parlem avui és Kerri Strug, gimnasta que representava als Estats Units. No era pas la gimnasta més ben proporcionada, ni la millor de l’equip. No tenia representant. I fins llavors, aquesta noia de 18 anys havia passat desapercebuda davant de la premsa i dels mitjans de comunicació, a diferència d’altres companyes. Aquells Jocs eren molt importants per als Estats Units, ja que havien estat treballant per formar un equip de joves gimnastes excel·lent, que fos capaç de trencar amb l’hegemonia de Rússia, un país imparable en aquest esport. No ho havien aconseguit mai, i fins aleshores ho havien intentat tot (fins i tot la mítica Nadia Comaneci, s’havia nacionalitzat als Estats Units). Havien de ser els seus Jocs.

Kerri era l’última de les gimnastes de l’equip nord-americà en fer el seu exercici, i en aquells moments l’equip estava per sota de les russes. Era, doncs, l’esperança del seu país, el seu salt els podria dur la victòria. Durant el seu primer intent en la prova de salt va fer una execució perfecta, però va caure malament i es va torçar el turmell. Va obtenir una puntuació de 9.162, que no era suficient per poder assolir la medalla d’or. La noia va anar cap al seu entrenador, coixa, patint de dolor i sense sentir-se la cama. Ell va insistir perquè fes el segon intent, que aguantés. Quatre anys preparant-se, i la victòria era massa a prop com per abandonar en aquell instant. La noia, obedient i amb determinació, va efectuar el seu segon intent de salt amb el turmell embenat. Va aguantar el dolor en fer la carrera d’impuls, el salt li va sortir perfecte i, en caure, va recolzar els dos peus tan sols un instant, el mínim per poder-se equilibrar. De seguida es va posar a peu coix i, encara dempeus, va saludar als àrbitres i tot seguit va caure a terra. El dolor era insuportable. La puntutació, però, va ser de 9.712, suficient per tal que els Estats Units guanyessin la medalla d’or.

La noia s’havia convertit en l’heroïna del seu país. Volia anar a l’hospital, però el seu entrenador volia que gaudís d’aquell moment, que ja mai tornaria a viure. La van portar en braços fins al podi, amb la cama enguixada provisionalment, i després de l’entrega de medalles va fer la volta d’honor també en braços del seu entrenador, plorant d’alegria i de dolor alhora.

Us deixem aquí un vídeo d’aquest moment!





1a petita gran història de l’esport: Pyambuugiin Tuul

25 02 2012

Avui comença la primera de la que esperem que acabin sent moltes. Volem anar-vos deixant petites grans històries de l’esport: de gent que s’hi ha esforçat, i que del seu esforç i patiment n’ha acabat traient una molt bona recompensa. Tots els que gaudim de l’esport sabem que les coses no sempre són fàcils, però seguim endavant, malgrat les adversitats. Aquestes petites perles esperem que us ajudin a veure-hi clar i a donar-vos força i valor en aquells moments de petites depressions, quan les coses no acaben de sortir del tot bé. Perquè si us hi esforceu i gaudiu amb allò que feu, segur que la recompensa arribarà.

La primera història que us volem presentar és la del senyor Pyambuugiin Tuul, d’origen Mongolià. Era un home que es dedicava a la construcció, i que en el seu temps lliure gaudia fent quilòmetres i quilòmetres corrent. Un dia de l’any 1978, mentre era a la feina una explosió el va acabar deixant cec. Després de dues operacions tot intent va resultar en fracàs, i va perdre tota esperança de veure-hi de nou. La seva vida va seguir endavant, es va casar i va tenir dues filles, però sense veure res del que passava al seu voltant, les seves ganes de córrer es van esvair.

Dotze anys més tard, el New York Achilles Track Club es va assabentar de la seva història i el va convidar a participar a la Marató de Nova York. Així doncs,  Pyambuugiin Tuul, de 31 anys i cec, amb l’ajut d’un guia i tot i patir moltíssim, va aconseguir acabar la Marató en unes 5 hores. Aquell fet va donar esperança i llum a la seva vida, havia recuperat les ganes de córrer, les ganes de sentir-se viu!! El Club, després d’aquella fita, li va pagar un trasplantament de còrnia que li va permetre recuperar la visió de l’ull dret el mes gener de 1991. El senyor Tuul va poder tornar a gaudir del simple plaer d’observar tot allò que tenia al seu voltant, incloses les cares de les seves dues filles de 6 i 8 anys, a les quals no havia vist mai fins aquell moment.

Després d’allò, el senyor Tuul ja no tenia fre, era capaç de tot. Va participar a la Marató de Boston aquell mateix any, i l’any vinent va ser l’únic representant del seu país als Jocs Olímpics de Barcelona ’92. 112 participants olímpics, i ell era un d’ells! Un somni fet realitat, tot i que faltava la cirereta del pastís: havia promès acabar la cursa. Va patir moltíssim al llarg de la Marató, i pel camí va anar veient com altres atletes acabaven abandonant. Però ell no: tot l’esforç i tot el que havia patit li va donar valor i força per poder arribar a la línia de meta després de 4 hores i 42 segons. Ho va fer dues hores després de que el penúltim classificat arribés, fins i tot les portes de l’estadi olímpic de Montjuic ja estaven tancades i s’estava celebrant la cerimònia de clausura dels Jocs. Però al costat de les portes de l’estadi li van habilitar una pista com si fos d’entrenament per tal que pogués acabar de recórrer els metres que hauria d’haver fet a dins, i així poder completar la marató olímpica. A l’arribada va ser aplaudit per cinc o sis periodistes, que no assistien a la cerimònia de clausura, pels quatre àrbitres que el cronometraven i per l’ambulància que el seguia, vetllant pel seu estat.

I així acaba el somni de Pyambuugiin Tuul. Aquella marató no va ser una més. Aquells 42 quilòmetres i 195 metres recorreguts a Barcelona, després de tot l’esforç, van ser una cursa contrarellotge contra ell mateix, contra tots els seus somnis, esforços, il·lusions i esperances. I aquesta altra cursa Pyambuugiin Tuul la va guanyar amb escreix.

Us deixem a continuació un fragment del programa Tu diràs de Rac1, on s’explica aquesta història amb més detalls, si hi esteu interessats.

http://www.goear.com/files/external.swf?file=262511f